MASCULINITAT

Com a home el concepte de masculinitat m’ha acompanyat i en algunes ocasions perseguit des de nen. D’ençà que vaig néixer fa quaranta-tres anys en aquest país les coses han canviat molt i el concepte de masculinitat també. En la meva infantesa estava més associat a uns valors de virilitat molt masclistes; ser un mascle milhomes era el que s'esperava de mi, és a dir, ser fort, valent, esportista i emocionalment fred. Arribada l'adolescència, calia afegir viril, conqueridor, i per descomptat, heterosexual. Així he passat gran part de la meva vida, intentant encaixar en el model que m’imposaven uns pares masclistes que al seu torn, intentaven encaixar en una societat masclista i patriarcal que els pressionava tant o més que a mi: el seu fill havia de ser com a mínim normal.

Tot això, suposava evidentment entrar en la guerra de sexe, les dones i els homes. No només teníem un cos diferent, a més a més, havíem de jugar a coses diferents, havíem d'estudiar coses diferents, ocupàvem diferents rols en la familia… En definitiva, ocupàvem espais diferents al món: un sobre l'altre. Em van educar per mirar a les dones des de la superioritat i la condescendència, cosa que va començar a trontollar quan vaig tenir la meva primera relació estreta; la primera va ser una "núvia" (no "podia" tenir amigues dones perquè això em convertia en un " marieta "), allà vaig començar a adonar-me que possiblement molt del que m'havien explicat no era veritat. Vaig percebre que les dones no només no eren inferiors sinó que en molts aspectes em donaven mil voltes. Érem diferents més enllà del físic? Sí, però això d'uns adalt i les altres per sota no tenia sentit, i si l’hagués tingut seria que em donava tot un seguit de “privilegis”, malentesos és clar, que feien difícil renunciar a aquesta jerarquia… Evidentment ni era just (ni ho és) i tampoc massa intel·ligent continuar així, t'ho miris per on t'ho miris.

Amb els anys m'he adonat que a més de molts privilegis, també tenia algun desavantatge, això de ser un veritable mascle. Per mi n’hi ha dos de fonamentals: el fet no poder expressar la majoria de les meves emocions de manera que renunciava a mi mateix i, el fet de no poder veure, sentir i viure a les dones com el que realment són, cosa que feia que no les veiés realment. El tema de l'homosexualitat, la bisexualitat i el transgènere ja era patològic; restringit a l'apartat del vici, la degradació i la farandula. El meu comportament cabró que vaig tenir amb alguns companys i companyes de classe, no me’l perdonaré mai; en l'adolescència i més enllà, recordo que els tenia por (aquesta, en secret, és clar), el simple fet que li pogués agradar a un noi em feia pànic, ja no parlem de que m'agradessin a mi, les paraules recurrents en forma d'acudit dels meus pares "abans capellà que maricon" ressonaven al meu cap i en tot el meu ésser.

Amb els anys, no només la societat ha anat canviant, les dones han anat fent un gran treball no només de lluita social sinó d’autoreconeixment i de dignitat. La gran majoria tenen molt clar el que volen, com ho volen, el que no estan disposades a acceptar i quin és el camí per aconseguir-ho.  Però és clar, enmig estem nosaltres, desorientats, atordits, amb un peu al segle passat i amb l'altre no se sap molt bé on. La comoditat dels nostres privilegis no només no ens satisfà, ni ens fa feliços, sinó que es converteixen en un bumerang que ens dóna a la cara quan ens trobem amb la realitat de la vida, de les relacions humanes, amb la ètica la moral i la justícia social, i ja no et dic si convius amb una dona a la qual estimes i fa trontolla tot el pensament i teniu dues filles que són la teva vida o gairebé. L’aspiració, el desig o l'afany de ser reconegut com a home esdevenen necessitat imperiosa.

Aquest és el nostre moment, tenim la responsabilitat i la necessitat de fer un moviment en direcció a la masculinitat o al masculinisme si es prefereix; reconèixer-nos com a homes, donar espai a allò que realment som i no a allò que se suposa que hem de ser, sentir-nos orgullosos de les nostres peculiaritats i del que compartim, adonar-nos que més enllà de l'home i la dona hi ha d’altres realitats, que és igual amb qui te’n vas al llit per ser home o el que vulguis i/o sentis que has de ser. I això ho hem de fer junts, des de la trobada amb nosaltres i també amb els que no són com nosaltres: parlar, debatre, expressar, compartir, discutir, acceptar i, sobretot, estimar i respectar.