He triat, per al meu primer article del Bloc, una de les experiències més impactants que he tingut en la meva vida, Ser Pare; em dedico al món de la teràpia i ser terapeuta té tant de personal com de formació; realment, el que es troba el pacient quan ve a teràpia és al terapeuta amb la seva formació però sobretot es troba amb la persona que ha esculpit les seves experiències; i ser pare m’ha canviat com a persona i també com a terapeuta.

Ja des del moment en què vaig sentir aquesta unió especial amb la meva parella, que era amb ella i amb cap altra amb qui volia fer aquest pas tan important, sentir aquest amor, aquesta complicitat, aquesta entesa, que va més enllà de ser parella, és una cosa que només he sentit per ella i amb ella; i ha representat un canvi de consciència i un creixement com a persona, només comparable amb el que vaig experimentar en el moment en què em van posar en els meus braços a la meva filla per primera vegada.

El meu desig de ser pare ve de lluny, però no ha estat fins gairebé els 40 anys, quan he tingut clar que volia ser el pare de la meva filla Carla i compartir aquest "projecte de vida" amb la Cristina, la meva parella. Aquest ha estat el meu primer impacte, realment tinc la sensació que jo no he decidit res, no he triat res, tot s’ha donat de forma natural: he triat a altres parelles, però aquesta no tinc la sensació que sigui escollida, és una altra cosa, difícil de explicar, tinc la sensació que compartir la meva vida amb la Cristina, és una conseqüència "lògica" de tot el que he viscut, totes les experiències i vivències m'han portat a formar una parella amb ella i que la nostra filla ens triés com a pares per encarnar-se en aquesta vida.

Sé què és una visió una mica estranya o poc habitual de veure tot això, però és la que jo sento, puc explicar però difícilment puc raonar.

Abans de l'embaràs jo preguntava als meus amics que ja eren pares, per què serveix ser pare?. La pregunta despertava estranyesa o sorpresa en uns quants, alguns s'enfadaven, però vaig trobar algunes respostes interessants com "Ser pare serveix per créixer", aquesta em va impactar i encara ho fa, perquè és la més autèntica, molt més que "els fills et canvien la vida" que sempre m'ha sonat més a amenaça que a una altra cosa. Realment la meva vida ja estava preparada per l'arribada de la meva filla i no ha sofert canvis significatius, en els homes el canvi no és tan intens i si optes per una criança natural i respectuosa, qui assumeix la gran majoria dels canvis és la mare que és la que fa gairebé tot el treball ja des del moment de la gestació.

Jo com a Pare he assumit la intendència, que no falti res, cuinar, netejar, vaja tenir cura del niu i de la mare, filtrant les visites i treballar fora de casa. El Gran canvi ha estat a nivell personal, els tres centres (l'emocional, el mental i l'instintiu) han sofert canvis; i a més a més, d'una forma gairebé instantània, ara les emocions són molt més intenses i he descobert el que és l'amor incondicional. Penso de manera diferent i les meves prioritats han canviat, tenir "pensaments de pare" és impactant, gairebé d'un dia per l'altre deixes de pensar com a fill i resulta que comences a pensar com pare o el que pot ser pitjor "com el meu pare!". El meu instint de protecció s'ha amplificat i reestructurat, no és tan agressiu, ja no té aquesta tendència a les demostracions de força, s'ha tornat més astut i busca el millor per a la ramada.

Ser Pare és un regal que t'ofereix la vida, però el regal no és el fill/a, ella està aquí perquè la cuidem, perquè la criem, perquè l’estimem i ens estimem; un dia partirà i serà del món, formarà la seva pròpia família. El regal és l'experiència, la vivència de ser pare, de compartir amb la mare i de créixer com a persona.

Ser pare m'ha obert el cor com mai, per això serveix ser pare, aquest és el regal.

El cervell no distingeix entre allò real i allò imaginari. Aquesta afirmació em va sorprendre molt quan vaig ensopegar amb ella fent un treball per l'escola; la meva curiositat es va engegar i buscant informació d'aquest fenomen, de seguida em vaig adonar que és una afirmació més òbvia del que sembla i tot el que avarca forma part de la nostra vida quotidiana. L'explicació és simple, pensar en el nostre plat favorit produeix la mateixa salivació a la boca que quan l'estem menjant.

Gràcies a aquest mecanisme ens podem emocionar amb una pel·lícula al cinema encara que sapiguem que és mentida; també és utilitzat en publicitat per crear necessitats i poder vendre'ns productes, i funciona sempre, fins i tot quan li posem consciència, és molt difícil que el cos no reaccioni en conseqüència.

La P.N.L. en gran part es basa en aquest fenomen, fins i tot la Gestalt l'utilitza per portar al present vivències del passat, la filosofia del pensament positiu, la llei de la atracció i el best seller "El Secret" se sustenten en aquesta base. Doncs pensar en alguna cosa agradable o en la realització d'un projecte i visualitzar-lo ja acabat i amb èxit desencadena una reacció per tot el cos totalment real. El simple fet de pensar que el meu equip de futbol guanyés em produeix sensacions agradables, emocions d'alegria, excitació i una sensació de felicitat.

Per contra, no necessitem d'una desgràcia real o d'un esdeveniment trist o desafortunat per sentir sensacions i emocions depressives. Per exemple, avui en dia que està tant present la inseguretat laboral, pensar contínuament en què ens poden acomiadar i en les conseqüències que això suposaria, és una causa d'estrès, ansietat o angoixa que ens pot desencadenar emocions de tristesa i ràbia; i tanmateix dur-nos a estats depressius que desencadenin precisament el que temem. Doncs una persona amb aquests símptomes baixa el seu rendiment, té més dificultats per relacionar-se i en conseqüència per treballar en equip; si la seva feina són les vendes o la motivació i direcció d'equips, el seu estat emocional serà un obstacle per realitzar-la satisfactòriament, i tindrà més opcions de perdre la feina, d'això se'n diu també "profecia autocomplerta".

Aquest fenomen es produeix d'una forma inconscient ja que de vegades arrosseguem patrons, introjectes i formes de funcionament que ens impedeixen prendre les regnes dels nostres pensaments i de les emocions que els desencadenen, però la bona notícia és que és possible 

Em complau, presentar l'últim projecte en què he participat en la seva creació i posada en marxa, i en el qual ara desenvolupo tant les funcions de l'àrea de comunicació com les de terapeuta voluntari. La meva participació en  Teràpia a l'abast, ve  d'una idea que va sorgir d'una necessitat personal tot formant-me com a terapeuta, ja que vaig copsar com aquest tipus de serveis no estan de forma eficient en el sistema públic de salut, i es converteixen en alguna cosa que no està a l'abast de tothom. I jo volia que una part del meu temps com a terapeuta estigués destinat a persones que no s'ho podien pagar.

Vaig compartir aquesta idea amb alguns companys de formació i vam intentar tirar endavant un projecte en forma d'associació que no va arribar a materialitzar-se, i que va quedar aparcat. Per la meva part, sempre he adaptat els meus recursos quan he tingut demandes de persones compromeses amb el procés i que per alguna raó no es podien permetre pagar el preu de la teràpia; la meva capacitat és limitada però he pogut donar cabuda a diversos pacients en el meu petit " pla social".

Això, d'alguna manera, cobria la meva necessitat d'ajuda, però evidentment, no era exactament el que havia imaginat, fins que Cristina Nadal (directora d'Aula Gestalt i PsiCorPoral), a la qual considero la meva gran mestra, em va donar l'oportunitat de treballar en la creació del projecte que estava tirant endavant amb diversos exalumnes i terapeutes. I d'aquí sorgeix TERÀPIA A L'ABAST, una associació sense ànim de lucre que estem "cuinant" des de fa gairebé un any, i que aquests dies s'ha fet visible a traves del web ww.terapialabast.com. És la culminació dels esforços i les ganes d'un grup de terapeutes que volem aportar el nostre granet de sorra per fer una societat més solidària, però sobretot per poder ajudar a les persones que en aquests moments tan difícils no troben atenció i ajuda. També volem estendre el nostre oferiment a totes aquelles persones que des d'associacions i ONG treballen amb aquestes persones i que necessitin ajuda o supervisió terapèutica en el seu treball.

Et convido a què visitis la nostra web per a més informació, i també si coneixes algú que necessiti la nostra ajuda el posis en contacte amb nosaltres.

Arriba el setembre i amb ell, l’inici de curs. Per a mi segueix sent el principi de l’any; encara compto els meus anys per cursos i m'organitzo per començar al setembre després de l'aturada de les vacances. En aquesta època el món de l'actualitat busca en l’arxiu, les notícies recurrents de cada setembre que acostumen a ser articles sobre crisi postvacacional, crisi de parella i les estadístiques sobre divorcis i separacions; i nosaltres els donem espai. I a més a més, en molts casos ens afegim temes pendents com l'anglès i altres cursos, o bé deixar de fumar també acostumen a ser recurrents en aquestes dates. Però anem pas a pas.

La síndrome postvacacional  és un exemple clar d'aquesta tendència de la societat del benestar de diagnosticar i buscar remei a tota incomoditat. A qui li agrada tornar a la feina després de vacances? Jo tinc una feina que m'encanta i, tot i així tornar a la feina no em resulta del tot agradable, sobretot els primers dies; així que estar una mica trist i/o enfadat els primers dies és d'allò més normal. I si la cosa perdura, seria interessant prendre-ho com un símptoma que alguna altra cosa no funciona en la meva vida, abans d'auto diagnosticar-nos una síndrome o una depressió.

En les crisis de parella és cert que les estadístiques hi són, i són tossudes any rere any donant-nos dades sobre un augment de les separacions en aquestes dates, tot i que també diuen que els mesos amb més separacions són desembre i febrer. Aquí, directament, és culpabilitza a les vacances i al temps extra que passem amb les nostres parelles; i això si bé pot tenir la seva lògica, també és un plantejament poc responsable, responsable en l'aspecte gestàltic del terme. La Gestalt se sustenta en tres potes: “aquí i ara”, “adonar-se” i “responsabilitat”. Responsabilitzar-se seria dir-nos, per exemple: “Ara me n’adono que JO no vull estar en aquesta relació".

I doncs…diga’m, què em passa? La trobada amb tu mateix/a

Al meu entendre el que realment passa a les vacances, fins i tot en les persones amb un treball personal profund, és que ens trobem amb nosaltres, sense interferències ni distraccions, no hem d'estar pendents de la feina, de la nostra logística del dia a dia; i el que tenim és a nosaltres mateixos i a les nostres relacions més properes i, de vegades trobar-nos aquí i ara amb això sense una escapatòria i/o distracció ens confronta amb alguna cosa que no ens satisfà. Aquí es desencadenen els nostres mecanismes instintius per solucionar-ho. 

Em trobo amb mi i amb la meva vida i no m'agrada, aquesta és una actitud responsable i un bon punt de partida per al treball personal. Sóc jo el que no m'agrado en aquesta feina que reprenc, sóc jo el que no m'agrado en aquesta relació de parella, sóc jo el que no m'agrado sense saber anglès, i des d'aquí, què puc fer?

Com a home el concepte de masculinitat m’ha acompanyat i en algunes ocasions perseguit des de nen. D’ençà que vaig néixer fa quaranta-tres anys en aquest país les coses han canviat molt i el concepte de masculinitat també. En la meva infantesa estava més associat a uns valors de virilitat molt masclistes; ser un mascle milhomes era el que s'esperava de mi, és a dir, ser fort, valent, esportista i emocionalment fred. Arribada l'adolescència, calia afegir viril, conqueridor, i per descomptat, heterosexual. Així he passat gran part de la meva vida, intentant encaixar en el model que m’imposaven uns pares masclistes que al seu torn, intentaven encaixar en una societat masclista i patriarcal que els pressionava tant o més que a mi: el seu fill havia de ser com a mínim normal.

Tot això, suposava evidentment entrar en la guerra de sexe, les dones i els homes. No només teníem un cos diferent, a més a més, havíem de jugar a coses diferents, havíem d'estudiar coses diferents, ocupàvem diferents rols en la familia… En definitiva, ocupàvem espais diferents al món: un sobre l'altre. Em van educar per mirar a les dones des de la superioritat i la condescendència, cosa que va començar a trontollar quan vaig tenir la meva primera relació estreta; la primera va ser una "núvia" (no "podia" tenir amigues dones perquè això em convertia en un " marieta "), allà vaig començar a adonar-me que possiblement molt del que m'havien explicat no era veritat. Vaig percebre que les dones no només no eren inferiors sinó que en molts aspectes em donaven mil voltes. Érem diferents més enllà del físic? Sí, però això d'uns adalt i les altres per sota no tenia sentit, i si l’hagués tingut seria que em donava tot un seguit de “privilegis”, malentesos és clar, que feien difícil renunciar a aquesta jerarquia… Evidentment ni era just (ni ho és) i tampoc massa intel·ligent continuar així, t'ho miris per on t'ho miris.

Amb els anys m'he adonat que a més de molts privilegis, també tenia algun desavantatge, això de ser un veritable mascle. Per mi n’hi ha dos de fonamentals: el fet no poder expressar la majoria de les meves emocions de manera que renunciava a mi mateix i, el fet de no poder veure, sentir i viure a les dones com el que realment són, cosa que feia que no les veiés realment. El tema de l'homosexualitat, la bisexualitat i el transgènere ja era patològic; restringit a l'apartat del vici, la degradació i la farandula. El meu comportament cabró que vaig tenir amb alguns companys i companyes de classe, no me’l perdonaré mai; en l'adolescència i més enllà, recordo que els tenia por (aquesta, en secret, és clar), el simple fet que li pogués agradar a un noi em feia pànic, ja no parlem de que m'agradessin a mi, les paraules recurrents en forma d'acudit dels meus pares "abans capellà que maricon" ressonaven al meu cap i en tot el meu ésser.

Amb els anys, no només la societat ha anat canviant, les dones han anat fent un gran treball no només de lluita social sinó d’autoreconeixment i de dignitat. La gran majoria tenen molt clar el que volen, com ho volen, el que no estan disposades a acceptar i quin és el camí per aconseguir-ho.  Però és clar, enmig estem nosaltres, desorientats, atordits, amb un peu al segle passat i amb l'altre no se sap molt bé on. La comoditat dels nostres privilegis no només no ens satisfà, ni ens fa feliços, sinó que es converteixen en un bumerang que ens dóna a la cara quan ens trobem amb la realitat de la vida, de les relacions humanes, amb la ètica la moral i la justícia social, i ja no et dic si convius amb una dona a la qual estimes i fa trontolla tot el pensament i teniu dues filles que són la teva vida o gairebé. L’aspiració, el desig o l'afany de ser reconegut com a home esdevenen necessitat imperiosa.

Aquest és el nostre moment, tenim la responsabilitat i la necessitat de fer un moviment en direcció a la masculinitat o al masculinisme si es prefereix; reconèixer-nos com a homes, donar espai a allò que realment som i no a allò que se suposa que hem de ser, sentir-nos orgullosos de les nostres peculiaritats i del que compartim, adonar-nos que més enllà de l'home i la dona hi ha d’altres realitats, que és igual amb qui te’n vas al llit per ser home o el que vulguis i/o sentis que has de ser. I això ho hem de fer junts, des de la trobada amb nosaltres i també amb els que no són com nosaltres: parlar, debatre, expressar, compartir, discutir, acceptar i, sobretot, estimar i respectar.