TERÀPIA INDIVIDUAL

Al llarg dels anys he anat destil·lant i afinant la manera d’abordar el procés de teràpia amb els meus clients. En un principi creia fermament en el canvi com a objectiu de la teràpia, però l’experiència m’ha portat a veure que el canvi és només una conseqüència que no sempre es dona de la forma desitjada, per tant, penso que fiar el procés a aquest objectiu el dificulta i l’empobreix. Avui enfoco el procés de teràpia cap a l’objectiu de ser autèntic, de buscar la nostra autenticitat, sigui quina sigui, i deixar-nos-hi reposar. Per a mi, el terapeuta que millor ha definit l’autenticitat en procés terapèutic és en Guillermo Borja, que en aquest fragment ho explica de forma senzilla:

“L’autenticitat és no canviar el que un és i delimitar el que un té. És la capacitat de manifestar-se tal com s’és, sense ocultacions. Allò autèntic és real i té valor. L’autenticitat no és intentar ser millor, això és sentit del deure, és una obligació, és una ordre, una façana. La vertadera autenticitat és mostrar, sense judici, sense por de ser jutjat.”

L’autenticitat té un preu, i aquesta seria la segona part o, més ben dit, el següent nivell del procés: aprendre a relacionar-me amb el meu entorn des d’aquesta autenticitat. Per una banda SER autèntic és com ser a casa amb aquell pijama tan còmode que tenim, les sabatilles i un sofà tovet, però per una altra banda sortir al món amb aquest aspecte no és fàcil. El primer amb què ens hem d’enfrontar és que no serem acceptats per tothom, i això significa aprendre a renunciar. Renunciar a relacions, a feines, a oportunitats. En poques paraules: a enfrontar-nos al FRACÀS, perquè sí, també som, en part, éssers fracassats, en la mateixa mesura que som exitosos, però el més habitual és la mediocritat, paraula amb molt mala premsa, però que, si ens hi fixem, només fa referència al “terme mig”, i aquest és el preu que aprenem a pagar per la nostra autenticitat. A canvi, el que obtenim sent autèntics és la nostra SATISFACCIÓ.

Aquest és l’objectiu de la meva proposta: autenticitat, satisfacció i el sosteniment de les conseqüències d’entregar-nos a la vida i enfrontar-nos al món com a persones autèntiques, a recerca de la nostra satisfacció.

I això com es fa? És una resposta difícil de concretar perquè el comportament humà no és una ciència exacta. El que jo ofereixo és teràpia humanista, concretament teràpia Gestalt, que es sosté sobre tres pilars: PRESÈNCIA (el famós “aquí, ara”), CONSCIÈNCIA i RESPONSABILITAT. Només des de la presència a l’aquí i ara em puc adonar de què m’està passant. Allò que noto, que sento, i que soc. El següent pas ineludible és la responsabilitat. Fer-nos responsables no només de què ens està passant sinó de què volem fer-ne, d’això que ens passa. Parlo en plural perquè en l’enfoc gestàltic el terapeuta forma part del procés. La meva eina de treball soc jo, i aquí torno a Guillermo Borja, que ho explica millor que jo:

“No puc fer-li creure al meu pacient una cosa que jo no crec. Si jo no connecto un procés, si jo no he fet el meu procés, estic cometent un frau contra el pacient. La vertadera preocupació i responsabilitat del terapeuta és fer bé la seva feina. És important dir: treballarem. Perquè és una feina, un esforç, una tensió. Cal que hi hagi una continuïtat i una consciència que el treball treu espai, treu distraccions. El treball és ESFORÇ constant i capacitat de viure cada instant amb consciència.”

Jo necessito implicar-me en el procés dels meus pacients. M’han d’interessar com a persones. No necessito estimar-los, d’entrada, ni tan sols que em caiguin bé. Puc treballar amb això. Amb qui no puc treballar és amb algú que em sigui indiferent. Per a poder treballar d’aquesta manera no només necessito coneixements i entrenament, també necessito haver passat el meu propi procés. Confio en la meva feina no només perquè veig l’evolució dels meus pacients, hi confio sobretot perquè ha funcionat en mi.

La teràpia individual està indicada en casos d’ansietat, depressió, procés de dol (pèrdues, separacions) problemes de relació, creixement personal, dificultats caracterials i/o neuròtiques, crisis personals, a la feina o a la família.